Desedamas

Ens pregunten molts cops com va néixer Desedamas i com vam acabar treballant plegades.

Suposo que tenir una infància comú i uns pares que sempre van incentivar la nostra creativitat ajuda mol, però van ser les circumstàncies les que ens van unir en aquesta aventura. Vam compartir moltes coses durant la infància i, després la vida ens va separar temporalment. Quan ens vam tornar a trobar, ja adultes, vam començar a pintar seda en part per hobby i en part per teràpia… i vam descobrir allò era els que volíem fer i a més, fer-ho juntes.

Les dues veníem d’àmbits molt diferents. Cecília, Delineant Tècnic de formació, treballava en empresa privada com Cap de compres. Mercè, Enginyera Química, en el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

L’any 2000 decidim fer un gir a les nostres vides i convertir la nostra passió en forma de vida. A l’inici fèiem artesania en seda, sempre buscant donar-li un valor afegit a les peces que realitzàvem i no només pintant. Tot peça única, veníem el nostre treball en fires d’artesania arreu de la península. En 2006 comencem a pintar seda per patchwork i, tot i que sabíem cosir, comencem a aprendre tècniques específiques. La seda sempre havia sigut el nostre “material” i per tant, encara que no és gaire utilitzada en art tèxtil, per nosaltres va ser natural seguir treballant amb ella. Unir aquestes dues habilitats, la pintura en seda i l’art tèxtil ens va obrir un camp immens per experimentar. Tant és així, que hem explorat i desenvolupat tècniques pròpies per treballar amb aquest material, convertint-nos també en formadores.

“Actualment treballem en sinergia entre l’artesania i l’art tèxtil, ja que és difícil marcar els límit entre els dos.”

Desedamas per Mireia Sala


Si hi ha res millor que créixer envoltada de pintures, jo no ho conec.

Desedamas són la Cecília i la Mercè, dones, germanes i mare i tieta, respectivament, de qui escriu aquestes línies.

És difícil parlar d’elles i tot el món que les envolta sense parlar del meu món, doncs sóc com una mala convidada que mai acaba de marxar del tot.

Em remuntaré, si se’m permet, a aquells dies inundats de llum que resten en la meva memòria inamovibles, on elles dues pintaven al porxo de la que havia sigut la nostra casa i ara ja no l’és.

La musica sonava tranquil·la i un murmuri suau de veus baixava fins la meva habitació. Com una crida a la serenor, pujava les escales de cargol que portaven fins on eren elles dues i m’estirava a terra, just a sota del bastidor horitzontal del qual tensaven la seda. L’olor a fusta i pols es barrejava amb la de la pintura especial per seda, que olora a dolç i fruita. Elles, a banda i banda del bastidor, pintaven en total sincronia. La pintura traspassava la seda i s’expandia a través del teixit, mentre la llum penetrava la tela i feia que els colors que anaven plasmant anessin variant d’intensitat. De tant en tant, queia alguna gota de pintura que la seda no aconseguia absorbir.

El terra de fusta tacat de mil colors. Aquesta sempre serà la seva empremta.

Potser van ser aquets moments els que em van portar a ser qui sóc. Sumats a tots els viatges arreu d’Espanya, França, Portugal i Alemanya, on he tingut la sort d’acompanyar-les gràcies a que convertissin la seva passió en la seva professió.

Voltaven arreu, de fira en fira. Allà van entendre la idiosincràsia dels artesans, els quals passen tantes hores al taller, en la soledat dels que treballen amb les seves pròpies mans, que desprès necessiten torbar-se en comunitat. Les fires.

A mi, amb tan sols quinze anys, em van obrir els ulls a móns completament nous. I a elles, els van canviar la vida. Perdoneu la indiscreció, però allà van riure, beure, possiblement van plorar i segur, es van enamorar.

Guardo amb especial record aquells estius d’adolescència que vaig passar al seu costat.

Ara jo he crescut, i m’atreveixo a dir que elles, com a artesanes, també. Durant aquells calorosos estius, tot i que jo era la única adolescent, d’alguna manera la seva experiència com a artesanes també estava en plena pubertat. I ara que els anys ja han passat les seves peces ja són adultes, madures.

Gràcies a la passió i l’experiència han arribat a un grau de coneixença amb la seda íntim, privat. Han entès tot el que envolta la delicadesa del material i l’aprenentatge els ha fet capaces de convertir-la en el seu medi d’expressió.

Amb orgull i admiració, observo com creixen dins el món de l’art tèxtil, gairebé inexistent al nostre país.

I de nou, un canvi, el darrer. Han convertit la seva professió en art.

Mireia Sala  (Igualada, 1989)
Disssenyadora gràfica i il·lustradora.